Memòria del Ter
De molt petit el pare ja em portava a pescar al Ter. Tardes de diumenge a prop de Sau, jugant a fer carreteres a la terra erma del costat de l'aigua, mentre un color cada cop més daurat ho començava a banyar tot. Recordo també matins freds riu amunt de la Colònia Llaudet esperant la picada de la truita que encara deu seguir per aquells gorgs.
Segurament són aquests records que m'han portat, al llarg dels anys, a voler retrobar aquells paisatges. Recerca inútil, amunt i avall del riu, aquells paisatges han desaparegut. No obstant n'apareixen de nous, i alguns me'ls recorden. Inicio aquí una impossible tasca: eternitzar tots aquests paisatges amb la meva pintura i evitar que el pas de noves aigües se'ls emporti.
I és aquest espai, tan proper a aquells records, que em serveix d'excusa per reunir algunes d'aquestes peces i reprendre, a la vegada, aquesta tasca.
Fotografies de la inauguració:
Espais per a la pintura
Àfrica és per a Niebla un punt de partida i d'arribada, un espai per a la pintura en el sentit transcendent que li va saber donar, per exemple, un altre geògraf de l'imaginari més inefable com fou Mark Rothko: «Mai he pensat que pintar un quadre tingui res a veure amb l'expressió d'un mateix. Es tracta d'una comunicació sobre el món dirigida als altres. Si aquesta comunicació és convincent, aleshores el món pot canviar». D'això es tracta: les pintures africanes de Niebla aconsegueixen fondre en un mateix pla la lluminositat policroma dels estampats que cobreixen els cossos d'aquelles dones anònimes —autèntics pilars de la seva cultura—, la música i el ritme que ressegueix les seves vides, la fascinació per l'eclecticisme més extrem, amb l'escorça d'Àfrica, la pell llaurada d'un continent que recorda a la dels Nuba però també el paisatge desolat que només conserva empremtes i esquerdes com a testimonis muts del què havia estat.
Però no només Àfrica. Niebla és també un ciutadà que viu immers en el seu temps històric, que es reconeix en els drames col·lectius —que en origen sempre són individuals— que segueixen sacsejant un present entestat en no aprendre cap de les lliçons que el segle passat ens va administrar a base de formidables dosis homeopàtiques; Niebla adopta una actitud responsable i dirigeix la seva pintura cap a un territori rigorosament contemporani marcat pel dolor dels altres: en aquest cas, el colorisme vital es veu desplaçat per la presència dramàtica del negre —hereu com és de la millor tradició hispànica— i per una gestualitat molt més elèctrica que troba la seva expressió més acabada en els dibuixos de grans formats. Amb tot, tant si es tracta d'aquella Àfrica de la memòria —real i irreal alhora— com d'un oceà perfectament identificable decidit a empassar-se als nautes apàtrides, tot plegat troba el seu espai en la pintura, una pintura que, com deia Rothko, si és convincent, aleshores el món pot canviar.
Eudald Camps
Fotografies de la inauguració:
TURISME I CULTURA
