En observar l’obra de Camí és impossible no trobar-hi referències al passat. Però alhora ens resulta molt complicat situar aquestes referències en el temps. Aquest fet es deu segurament a la capacitat de l’autor d’assimilar en la seva obra el pòsit del temps i el batec profund de la humanitat.

Les seves escultures es troben entre la tradició i la modernitat; ens evoquen les pulsions més primàries i essencials de l’home actual i de tots els temps. I aquest fet s’explica, segurament, perquè en el fons ens parla de la vida des d’un punt de vista global, en tota la seva magnitud. L’obra de Camí transita entre la cara més fosca i terrenal de la vida i la vessant més etèria i elevada del viure.

La seva és una obra de síntesi, que pesa, que s’arrela profundament a la terra —els materials que utilitza, respectats i potenciats alhora, ens hi remeten— però alhora els volums, rotunds i hermètics, tenen quelcom d’eteri i misteriós. Les seves escultures es presenten davant nostre amb posat monolític, com monuments alçats a uns déus que ja hem oblidat. Se’ns apareixen com expressions votives i rituals que generen espais de reflexió, d’alliberament i opressió que, en tota la seva contradicció, ens ajuden a viure.

Totes les obres exposades tenen —sempre des d’una estranya poètica macabra— una dosi de saviesa llunyana, una crua presència de realitat i alguna cosa de sentit profètic. D’alguna manera ens evoquen ritus que no coneixem però que intuïm. Aquesta aproximació al transcendent, imprescindible en tot acte de creació, contrasta alhora amb una consciència crua de present i finitud. L’exposició Refugi d’ànima s’aproxima a estones, en el seu conjunt, al memento mori, encara que aquest vanitas dissimulat és sempre esperançat. És el reflex d’algú que sap que ha de morir però que anhela i reclama eternitat.

Aquesta exposició marca a través del seu itinerari una mena de camí iniciàtic. Cal endinsar-s’hi, pas a pas, obra a obra, per comprendre la reflexió sentida que l’autor ens planteja sobre la cruesa meravellosa del viure. Aquest cor de veus silenciades, acompanyat de tambors xamànics, ens interpel·la. Ara només depèn de nosaltres decidir seguir, o no, els seus cants.

Bernat Puigdollers

Historiador i crític d’art

Fotografies de la inauguració: 

Pedragosa, poeta de la geometria

La llatinada que ha triat Beta Albuixech per a titular aquesta exposició em sembla summament encertada perquè no només és una expressió de les que tant agradaven a en Joan Pedragosa sinó perquè, com descobrireu en visitar les sales del Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses, la perfectio formae, és a dir, la perfecció de la forma, va ser el lema que va guiar el treball d'aquest creador que és molt més conegut com a dissenyador gràfic capdavanter que com a explorador de les formes de tres dimensions.

És cert que Pedragosa va ser una figura clau d'aquella generació que els anys seixanta del segle passat va promoure, en el món de la comunicació gràfica, la revolució que suposaria el canvi dels esquemes avorrits de fer publicitat que imperaven aleshores, per unes propostes gràfiques atractives, carregades de força i innovadores en les formes i en el fons. Però també és innegable que la seva contribució al disseny gràfic passa pel domini constructiu que tenia, que apareix en qualsevol de les seves obres, i que l'acabaria convertint en un expert en el packaging, matèria que impartiria a les escoles Massana i Elisava. De fet, si repassem el conjunt de la seva producció gràfica, que inclou cartells, catàlegs, sobrecobertes, logotips, tipografies, alfabets, retallables, etc., i fins i tot els projectes d'interiorisme, veurem que tots els seus treballs responen a una racionalitat geomètrica i que el seu modus operandi responia a la necessitat d'estructurar amb ordre tot allò que dissenyava. Per això no ens sorprèn que ell mateix, el 2002, escollís el títol "La geometria com a seducció" per a denominar una de les seves exposicions, en una elecció que no feia res més que ratificar la seva voluntat constructiva.

Aquesta inclinació natural podríem atribuir-la a dos factors, un directament relacionat amb la formació que la seva Badalona natal va rebre per part del tecnòleg Pere Casajoana, qui el va iniciar en el camp del dibuix lineal i l'estètica industrial, i l'altre que el trasllada a Lausana, on va tenir el privilegi de treballar entre el 1960 i el 1962, en el moment en què l'escola suïssa de disseny portava a les últimes conseqüències els esquemes gràfics de l'alemanya Bauhaus i configurava uns codis expressius austers i essencialistes, que s'allunyaven de la retòrica publicitària dels anys cinquanta, plena de pintoresquisme, però poc eficaç comunicativament, que marcaria el seu treball sense que aquest perdés, però l'emotivitat mediterrània.

Així, si en uns catàlegs de l'any 1958 , en cartells com el de la Fira de Mostres de 1960 o en marques com la que va fer a Fogo el 1961 ja que es percep aquesta intenció de posar ordre, d'articular i construir les seves formes en el pla i en l'espai, és en els retallables articulables, mòbils i dissenys volumètrics que va fer a partir del 1964, quan es manifesta palesament aquesta manera de fer, una forma de treballar que aniria agafant complexitat a partir del 1970 i que en una evolució natural l'acabaria portant a l'escultura, una escultura dominada pel rigor minimalista, que realitzà amb alumini, bronze, zinc i acer i que desenvolupa unes formes pures, nues, que combinen les rectes i les corbes en un diàleg subtil i harmònic, que, com la resta de la seva obra, no està mancada de poètica, d'un vigorós sentit del color i d'una indefugible inquietud metafísica.

Daniel Giralt-Miracle

Fotografies de la inauguració: