En un poema de l'any 1914, Rilke, l'enlluernat, va escriure que "a tot ésser l'abraça un sol espai: el buit interior de l'univers". Pep Admetlla mira i llegeix. Devora Rilke amb idèntica passió amb què estudia la xarxa subterrània de venes i artèries o amb què dignifica el metall rovellat. Porta un llibre del poeta austríac ocult a la butxaca, marcat fins a l'extenuació, palpat amb un criteri transversal que tant el pot conduir a obrir un volum de neurologia, com a fer volar unes flors a l'interior d'un cub de formigó. Som davant d'un pensador de curiositat hiperactiva, un "metalingüista de les formes", segons l'amic Quim Español, que esquinça els compartiments estancs de cada disciplina, els travessa sense traumes, els barreja, n'extreu dreceres i en fa un de sol. Anatomia, arquitectura, pintura, disseny, física, matemàtiques, mística, poesia... El cervell d'en Pep Admetlla funciona com un calidoscopi polièdric, capaç d'integrar elements presumptament distants (i, àdhuc, contradictoris i contraindicats) i multiplicar els hemisferis sense la presència de llacunes ni caps solts. El nexe li és innat, i l'única possibilitat és -a la manera de l'I Ching- la impossibilitat i la mutació permanent. El seu projecte vital (i virtual, en tant que mental) és la creació d'una ciutat impossible, connectada per concepte i, en essència, amb els capítols inacabats de Les ciutats invisibles (1972) de l'admirat Calvino, que alhora és una reescriptura del Llibre de les meravelles del món de Marco Polo. Cada rastre, cada llavor, cada esbós, cada maqueta, cada obra d'en Pep Admetlla amaga el codi genètic sencer del seu espai de coneixement: la primera exposició, "Egipte", evocava una ciutat formalment articulada enmig del desert.

Una realitat artística sense en Pep Admetlla seria grisa i avorrida, monolítica i tramposa. Els petits registres de tot el que imagina s'uneixen i es concreten en un objecte físic newtonià. Com un conglomerat d'elements quàntics que no hi són, aquestes obres que deixaten els rastres mentals il·luminats s'han de cosificar i fer realitat provisional, amb matèria, en les "anarquitectures" i les estructures transitables, en l'articulació d'energies i en l'estètica relacional. El resultat és un altre món que conté tota la "intrahistòria", un cosmos combinatori que investiga l'escultura des dels mecanismes de l'escultura, que fa avinent la tècnica i l'ofici però també les coordenades estètiques que l'han conduït al seu resultat sempre obert. I la reflexió, fonda, sobre la solitud, la neurosi, la por, la descreença i el rigor de la creació (i de l'ésser) en unes maquetes i algunes peces sempre provisionals, incertes, fortuïtes. Aïllades.

L'exposició arrenca amb un autoretrat que inclou una pintura: la còpia de la Natura morta amb cistella de fruites (1599) de Caravaggio, hostatjat a la Pinacoteca Ambrosiana de Milà. El jo, a partir d'ara, desapareix, es fa i es perfà segons l'impuls, segons el clima del duel amb el fet creatiu, segons l'humor dels dubtes. Pep Admetlla no compila res. Una antologia seria un absurd irrisori: tot són maquetes de projectes, plànols, conceptes, dibuixos que celebren l'ara i l'aquí d'aquest enlloc que permet sentir, abandonar, "reelaborar". Com l'amor-passió que defuig la cotilla i el verí de la pauta. La casa del poeta, el cervell fumerós, el blau elèctric de l'hipotàlem, els punts vermells per no marcar el límit, la llibertat dels cilindres, les xarxes articulades i les desarticulades, xifres i lletres pertot, codis de l'inconegut i efectes de percepció simultanis, relectura de Bernini i de Prigogine, caos per endreçar-nos. La dificultat és la millor eina d'accés al coneixement global del món. Pep Admetlla no admet la lectura fàcil, el llenguatge ordinari ni la interpretació unidireccional. No hi ha bellesa sense cultura.

Ara, el Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses ofereix a Pep Admetlla aquest enlloc que necessiten les seves peces per respirar. El seu claustre romànic conviurà amb la modernitat intemporal de l'art d'un dels bons i, de ben segur, les pedres de l'espai i les escultures del no-espai acabaran compartint un mateix llenguatge. L'anatomia i el coneixement s'alimenten d'una transversalitat que els fa de cèl·lula mare, així com la llum -anhelada mitjancera apresa de Caravaggio- és intangible. Malgrat aquest presumpte topall, Pep Admetlla la recrea a partir d'escletxes i forats, la filtra entre formigons, la rebota des de l'univers, la concentra en unes peces que poetitzen la possibilitat. La suggereix i dóna resposta. Som enlloc. Som enlloc de la mateixa manera que som ningú. Amb permanència.

Anna Carreras

Fotografies de la inauguració:

"El pintor ha de ser colorista"

"Jo només pinto pel color"

Aquestes dues frases resumeixen a la perfecció l'obra de Manel Surroca i Claret i com la seva mirada creadora copsava la realitat per transformar-la en pura emoció cromàtica, en lírica pictòrica; també ens donen pistes de la manera d'enquadrar la seva pintura. Debades seria fer una anàlisi exhaustiva del seu camí artístic: ni l'espai de la sala ni el d'aquestes quartilles ho permeten.

El color, deia unes ratlles més amunt: aquesta és la veritable raó de ser del seu discurs creatiu. Expressionisme amb tints mediterranis? Estètica fauvista? Sí, de fet sí... permeteu-me, però, defugir qualsevol isme reduccionista emparant-me novament amb un judici seu prou clarificador al respecte: només hi ha una classe de pintura i és la pintura bona. No cal, penso, afegir-hi res més.

Home de trajectòria vital llarga i fecunda, la totalitat del seu corpus artístic (anava a dir pictòric però això fóra pecar de gasiveria) és deutor d'una triple fidelitat a uns principis que ben aviat subscriví fermament.

Talment un eco llunyà, la seva formació escultòrica ressona en tots i cadascun dels seus quadres, tant a través de la composició com dels volums que emergeixen del seu mar de colors. Memòria i homenatge al seu germà petit Anton -que era el pintor-, mort prematurament als 25 anys just quan estava ultimant la seva primera exposició i que ell acabà i presentà sobreposant-se al dolor. Heus aquí l'inici del seu camí pictòric i la primera de les tres fidelitats esmentades.

La segona també té arrels llunyanes i amb data i noms concrets: novembre de 1949, Manifest Negre – Grup Lais. Avís per a navegants: cal no confondre la negror d'aquells anys de plom de la postguerra (in)civil franquista amb l'adjectiu del Manifest, car els seus signants, entre ells l'aleshores joveníssim Manel Surroca, tenien la voluntat de ser alhora revulsiu al dogmatisme imperant en els cenacles artístics i escletxa de claror. Vegeu-ho si més no: el negre, en pintura, significa llum; la llum és negre, car quan hom la introdueix en una tela, la resta de colors s'exalten pel contrast simultani.

Tres punts més encara del susdit Manifest per acabar de reblar el clau:

• La pintura ha de contenir misteri, si no, no és.
• L'art és creació, no imitació.
• Un quadre és una superfície plana coberta de colors escampats segons un ordre determinat.

Tota la pintura de Manel Surroca, i subratllo el quantitatiu, es va mantenir lleial a aquests paràmetres: la segona fidelitat servida.

I la tercera? Doncs brolla tanmateix del redactat del Manifest Negre i prengué forma en una rebotiga del seu Camprodon natal, la sabateria de Can Gona.

Condemnem la submissió a marxants i compradors, resava un dels punts del Manifest, i acatar aquest supòsit no li fou fàcil -de fet no ho és per a pràcticament ningú - ja que li suposà l'opacitat als ulls del gran públic i la llunyania dels circuits barcelonins de galeries, concursos, exposicions... només recordar que Manel Surroca havia iniciat a partir de 1949 una carrera prometedora amb crítiques favorables i en sales de prestigi.

L'any del retorn a Camprodon, el 1957, posà un punt i a part a l'univers expositiu barceloní. Si bé és cert que l'allunyament i en certa manera trencament amb Barcelona li suposà la invisibilitat, pel que fa al seu procés creatiu aquesta llunyania no li suposà cap estrangulament, ans al contrari: la rebotiga de Can Gona es reconvertí en un recer on el seu hàlit pictòric prosseguí madurant i perfeccionant-se.

Pocs anys més tard es personava a la sabateria familiar una de les figures senyeres de la pintura catalana del segle XX: Joan Ponç i Bonet (1928-1984), instal·lat al petit veïnat de La Roca. En Manel mai n'ha amagat ni el seu mestratge ni la seva influència: són els anys de la seva pintura màgica, curulla d'al·legories, imatges i símbols. És l'univers Poncià passat pel sedàs surroquí.

Els darrers 25 anys de la seva vida significaren un girar full i retornà a la visibilitat pública si bé en l'àmbit del Ripollès, amb diverses exposicions a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon. Van ser també els dies en què elaborà obres de dimensions notables destinades a alguns edificis públics -Ajuntament, Escoles, Geriàtric- de la seva vila nadiua.

No és gens agosarat, doncs, afirmar que Manel Surroca fou un home que va néixer amb el desig de l'art i si aquest escrit començava amb un parell de cites del propi artista, una altra, amb el desig d'homenatge i reconeixement, el clourà:

Art és dir quelcom de la manera més bella possible, idealitzar la visió que un sent. Pintar amb el cor.

Eusebi Puigdemunt i Puig

Fotografies de la inauguració: