UN COR CORAL
A la darrera exposició d'en Pere Casanovas –al Museu de Sant Pol de Mar (Maresme)–, les escultures eren distribuïdes per la sala talment els musics en un concert. Mig a les fosques, el conjunt predisposava al silenci, a caminar sense fer soroll. Amb emotivitat, mentre les mirava, l'espectador respirava l'aire dens de l'instant i esperava un esclat sonor imminent. L'espera sens fi, al capdavall, esdevenia tensió. I la tensió, fet i fet, era música. I els sons d'aquesta música no provenien pas de notes, ans de la presència d'unes formes. I aquestes formes, en fi, eren el ressò d'un intangible que, a poc a poc, penetrava en el cervell a través dels ulls. Formes vestides elegantment. Així com la solista de la humil flauta de bec pot abillar-ne com una emperadriu bizantina a l'hora de sortir a escena, així també les escultures d'en Pere Casanovas –fins i tot les més senzilles– anaven vestides de gala per les seves textures. Formes elitistes i democràtiques cantant a cor. Si les obres de segons quins artistes no volen companyia, i reclamen rebecament atenció individualitzada, les d'en Pere Casanovas, per contra, proposen sociabilitat. Han estat fetes per a anar en estol, per a donar-se corda com els batecs del cor, per a prodigar-se com un recital de lletanies. Són escultures sociables, i és la percepció d'aquesta sociabilitat que m'instiga a precisar-ne la particularitat.
Primerament, les escultures d'en Casanovas no permeten interpretacions teòriques, és a dir, no són repliques de discursos sociològics recognoscibles. No expliquen històries, no argumenten res. Són formes abstractes, sí, però d'una abstracció antisintètica. Igual com les formes canviants que engendren els núvols, així varien aquestes escultures. No són pas afectades per transformacions d'ordre cinètic. Les formes que les configuren es mantenen intactes. En canvia el fons, perquè el fons aplega un munt de significats. Tenen papers bescanviables segons el veïnatge. Una mateixa obra al costat d'una altra o d'unes altres esdevé còmica o tràgica, és a dir, s'empelta adés de glòria adés de misèria segons quin testimoni rebi pel camí. I justament és aquesta permeabilitat, que les fa modernes. Profundament sociables. La permeabilitat les relativitza o bé les emfasitza, les ironitza i les fa mirall de la realitat humana. Les colles de militars pintats per l'artista neerlandès Frans Hals no glossen pas la guerra, sinó que apareixen bevent i cantant, proclamant bonhomia –una manera de defensar la pau–; així mateix, les escultures d'en Casanovas reclamen la presència de la seva tropa, no pas per a afermar-se com a penya, sinó per a celebrar l'estendard que defensen: la poesia. I és aquest matís de sociabilitat –llur particularitat– que pretenc fer notar abans de cloure la presentació.
Fer poesia no és poetitzar. Poetitzar és decorar la realitat. Altrament, fer poesia és dir la realitat completa en un ara que fa presents –que socialitza– passat i futur. Que esclata com un llampec i ens mostra l'arrel que uneix, soterradament, totes les diferències. Que les fa jugar sense deixar que cap esgarriï la unitat. Si fer poesia no és poetitzar, fer democràcia no és contemporitzar amb els canvis socials, sinó exigir-nos l'oportunitat de ser diferents per torns, diferents per a poder adquirir l'experiència de cada un de nosaltres. La comprensió total. Si cada color, en un grau o en un altre, conté el cromatisme de tots; si cada forma guarda dins seu la fórmula de totes les altres; si cada so pot contenir un do, un re, un mi, un fa, un sol... vol dir que la realitat profunda de l'art és sociable, sociable sense necessitat d'ésser sociològica. Sociable com el teixit que ordeix la vida. Coral per a ésser poesia. Un vincle entre èpoques que es nega a trepitjar la torxa heretada dels nostres predecessors. Aquesta coralitat és el que proclamen amb barroquisme les formes, aparentment sintètiques, d'aquesta exposició.
Antoni Llena
Fotografies de la inauguració:
Isern dota les seves figures de tants records com si haguessin viscut mil anys, els incrusta fragments de vida, dispersos, nebulosos, a vegades inquietants en la seva indesxifrable emergència, com l'escriptura en erupció d'un palimpsest, com una pleura observada a través d'una radiografia, però incita a fer-los dicibles, a donar-los un sentit, justament per mitjà d'aquest buit circumdant, un espai de transcendència que invoca el sagrat i, doncs, l'esperança d'una plenitud, d'una unitat. Ell parla de la "possibilitat del despertar de la consciència", en un procés que consisteix a buidar l'esser humà de tot element d'identitat per llavors "poder-lo reomplir de cosmos", o dit d'una altre manera: partint d'elements figuratius, arribar a una abstracció. Per això no li interessen el individus definits, només el seu cos, la carcassa sembrada d'imatges i signes, vencent el preciosisme de les seves extraordinàries facultats de dibuixant, que fan de les seves pintures uns artefactes encara més inquietants: tan perfectes, tan fotogràfiques, i al mateix temps, tan pocs explicites, tan pròximes a l'espectre i al misteri. En el seu treball més recent, la tendència s'accentua i s'obscureix: damunt el cos, la línea d'un altre cos, la silueta d'una altre criatura cridant-lo, sotjant-lo, esperant-lo. Cada vegada més sovint, Jordi Isern sent la temptació d'inscriure cossos dins dels altres cossos, uns rostres tatuats al pit o a les espatlles que quasi sempre es presenten meditabunds o extasiats, com si aspiressin la fragància d'alguna ombra fugissera abans no acabi d'esvanir-se. Són com fantasmes reclamant els seus drets de fer-se visibles damunt la matèria inerta, la música tènue, al límit d'apagar-se, d'un somni que es resisteix a desaparèixer. L'obra d'Isern té veritablement el poder de vivificar tot allò que semblava somort i exhaurit, totes aquelles imatges latents que secretament continuen respirant per dins, i ho fa a través només de fragments, un cap, un tors, una esquena nua envigorida per la introspecció i la soledat. Poques vegades la pintura contemporània haurà expressat l'anhel de completesa des d'una consciència tan honesta de la seva fragilitat.
Fotografies de la inauguració:
Espais per a la pintura
Àfrica és per a Niebla un punt de partida i d'arribada, un espai per a la pintura en el sentit transcendent que li va saber donar, per exemple, un altre geògraf de l'imaginari més inefable com fou Mark Rothko: «Mai he pensat que pintar un quadre tingui res a veure amb l'expressió d'un mateix. Es tracta d'una comunicació sobre el món dirigida als altres. Si aquesta comunicació és convincent, aleshores el món pot canviar». D'això es tracta: les pintures africanes de Niebla aconsegueixen fondre en un mateix pla la lluminositat policroma dels estampats que cobreixen els cossos d'aquelles dones anònimes —autèntics pilars de la seva cultura—, la música i el ritme que ressegueix les seves vides, la fascinació per l'eclecticisme més extrem, amb l'escorça d'Àfrica, la pell llaurada d'un continent que recorda a la dels Nuba però també el paisatge desolat que només conserva empremtes i esquerdes com a testimonis muts del què havia estat.
Però no només Àfrica. Niebla és també un ciutadà que viu immers en el seu temps històric, que es reconeix en els drames col·lectius —que en origen sempre són individuals— que segueixen sacsejant un present entestat en no aprendre cap de les lliçons que el segle passat ens va administrar a base de formidables dosis homeopàtiques; Niebla adopta una actitud responsable i dirigeix la seva pintura cap a un territori rigorosament contemporani marcat pel dolor dels altres: en aquest cas, el colorisme vital es veu desplaçat per la presència dramàtica del negre —hereu com és de la millor tradició hispànica— i per una gestualitat molt més elèctrica que troba la seva expressió més acabada en els dibuixos de grans formats. Amb tot, tant si es tracta d'aquella Àfrica de la memòria —real i irreal alhora— com d'un oceà perfectament identificable decidit a empassar-se als nautes apàtrides, tot plegat troba el seu espai en la pintura, una pintura que, com deia Rothko, si és convincent, aleshores el món pot canviar.
Eudald Camps
Fotografies de la inauguració:
Memòria del Ter
De molt petit el pare ja em portava a pescar al Ter. Tardes de diumenge a prop de Sau, jugant a fer carreteres a la terra erma del costat de l'aigua, mentre un color cada cop més daurat ho començava a banyar tot. Recordo també matins freds riu amunt de la Colònia Llaudet esperant la picada de la truita que encara deu seguir per aquells gorgs.
Segurament són aquests records que m'han portat, al llarg dels anys, a voler retrobar aquells paisatges. Recerca inútil, amunt i avall del riu, aquells paisatges han desaparegut. No obstant n'apareixen de nous, i alguns me'ls recorden. Inicio aquí una impossible tasca: eternitzar tots aquests paisatges amb la meva pintura i evitar que el pas de noves aigües se'ls emporti.
I és aquest espai, tan proper a aquells records, que em serveix d'excusa per reunir algunes d'aquestes peces i reprendre, a la vegada, aquesta tasca.
Fotografies de la inauguració:
Subcategories
Palau de l'Abadia Article Count: 4
La categoria de tot el contingut del Palau de l'Abadia
Espai Art l'Abadia Article Count: 62
Espai d'Art l'Abadia
Exposicions Article Count: 60
Relació de les exposicions realitzades a l'Espai Art Abadia per ordre temporal d'exhibició a la galeria d'art de Sant Joan de les Abadesses
